La Ventafocs és una noia a qui se li va morir la mare i el seu pare es va tornar a casar amb una dona que tenia dues filles. Tant la mare com les germanastres eres males persones i li feien fer totes les feines de casa.

Un dia el príncep del regne va convocar un ball al palau perquè es volia casar i pensava triar esposa entre les més belles. La Ventafocs hi volia anar, igual que les seves germanes, però no li van posar gens fàcil. La seva fada padrina li va oferir la possibilitat d'assistir amb la condició de que a les dotze havia d'estar a casa i va acceptar, tothom es va quedar encantat i el príncep es va enamorar.
Es va convocar un segon ball on la Ventafocs va tornar a assistir, a mitjanit va marxa del palau correns i va perdre una sabata.
El príncep la fa buscar per tot el reialme fent provar la sabata a totes les donzelles, el patje va arribar a lasa de la Ventafocs, les germanastres intenten calçar-se la sabata sense aconseguir-ho i la Ventafocs tímidament s'avé a probar-se-la. I es quan s'adona que es la dona del ball.

La primera versió d’aquest conte es troba en Contes de ma mère l'Oye, histoire, contes du temps passé, avec des moralitéz, escrita per Charles Perrault l’any 1697. Va realitzar aquesta obra a partir de reculls d’altres narracions orals populars. La seva versió amplifica l’atenció de la devoració que suposa el tema del conte, aquest temor a ser devorat i el final tràgic i sanguinari que té, els folkloristes el qualifiquen com a “contes destinats a advertir alguna cosa al receptor”. Aquesta versió també tracta l’aspecte sexista ja que segons ell el llop intenta seduir a la caputxeta fins que ella finalment acaba escapant-se. La seva versió era també canibalesca, i va augmentar el realisme i la coherència de la narració. Finalment els va convertir en contes més literaris i anaven dirigits a les noies de la cort, suprimint parts innecessàries el qual va resultar més significatiu per a la literatura infantil, perquè s’ajusta a la necessitat de complir una funció educativa.

Soriano l’any 1975 realitza la seva pròpia versió, en què aquest cop tracta sobre la gana i la duresa de les condicions de la vida dels camperols del s. XVII, en advertir sobre el perill de l’existència dels llops. La seva temàtica principal era finalment la de sobreviure en el món d’una innocència fingida per poder escapar-se.

La caputxeta de Perrault, va adoptar les característiques d’un conte moral. La segona versió es escrita per Jacob y Wilheim Grimm en Kinfer-und Hausmärchen 1812-1815, es van incorporar seqüències d’altres contes i una altra seqüència narrativa. Van realitzar una edició explícitament infantil suprimint totes les parts inapropiades pels nens. Finalment el conte es converteix en un conte bàsicament infantil amb un missatge educatiu sobre l’obediència (en que ha de fer cas al que diu la mare).

La primera traducció fou l’any 1830 a València per Cabrerizo i l’any 1862 es va publicar la de Josep coll i Vehi (contes de fades). La tradició oral havia anat decaient però va anar ressorgint poc a poc gràcies a la lectura i literatura infantil, adaptant-les al context educatiu existeixen moltes altres versions que suprimeixen les parts més “bèl·liques” com per exemple la d’Elena Fortún va realitzar una versió en la que el llop es menjava el reflex de la caputxeta d’un mirall, o la versió de Antoniorrobles 1967, en la que el llop era vegetarià. Tot i així el folklore va tornar i amb la versió dels germans Grimm ja que es trobava més adequada pel context infantil.

Cornelia Hoogland (1994) remarcava les versions feministes que es dirigeixen a un receptor passiu el qual ha de canviar la conducta a través de la informació correcta per a aquell comportament desitjat. La psicopedagogia i literària unida amb la fantasia i literatura va inaugurar una nova època literària infantil que dura fins l’actualitat on s’han anat adaptant diferents generes i tipus de llibres, amb els valors educatius moderns i amb les noves formes de explicar el relat. 

L’article de la competència literària de Teresa Colomer, mostra l’evolució que des dels anys 70 fins l’actualitat ha fet l’escola envers l’adquisició de la competència literària dels alumnes.

El principal objectiu dels docents és el de formar uns lectors competents, desenvolupant en els seus alumnes la capacitat d’entendre i gaudir dels textos. L’article parla també de l’evolució de la literatura infantil, la qual ha anat adquirint importància al llarg del temps en el món de l’educació. Varis estudis confirmen que els contes infantils contribueixen a estimular la maduració afectiva dels més petits. Altres estudis també destaquen la influència dels contes infantils per a la bona adquisició de la lectoescriptura.

Per últim, l’autora de l’article facilita unes eines per ajudar al docent a desenvolupar la competència literària dels seus alumnes. Alguns d’aquests recursos són: familiaritzar als nens amb la lectura literària; utilitzar textos amb elements de suport per tal d’augmentar les capacitats interpretatives dels nens; crear un context educatiu de construcció compartida, ja que la interacció entre la lectura individual i el comentari públic l’enriqueix i en facilita la comprensió; proposar activitats de comprensió lectora; etc.