L'evolució del conte de la Caputxeta Vermella

La primera versió d’aquest conte es troba en Contes de ma mère l'Oye, histoire, contes du temps passé, avec des moralitéz, escrita per Charles Perrault l’any 1697. Va realitzar aquesta obra a partir de reculls d’altres narracions orals populars. La seva versió amplifica l’atenció de la devoració que suposa el tema del conte, aquest temor a ser devorat i el final tràgic i sanguinari que té, els folkloristes el qualifiquen com a “contes destinats a advertir alguna cosa al receptor”. Aquesta versió també tracta l’aspecte sexista ja que segons ell el llop intenta seduir a la caputxeta fins que ella finalment acaba escapant-se. La seva versió era també canibalesca, i va augmentar el realisme i la coherència de la narració. Finalment els va convertir en contes més literaris i anaven dirigits a les noies de la cort, suprimint parts innecessàries el qual va resultar més significatiu per a la literatura infantil, perquè s’ajusta a la necessitat de complir una funció educativa.

Soriano l’any 1975 realitza la seva pròpia versió, en què aquest cop tracta sobre la gana i la duresa de les condicions de la vida dels camperols del s. XVII, en advertir sobre el perill de l’existència dels llops. La seva temàtica principal era finalment la de sobreviure en el món d’una innocència fingida per poder escapar-se.

La caputxeta de Perrault, va adoptar les característiques d’un conte moral. La segona versió es escrita per Jacob y Wilheim Grimm en Kinfer-und Hausmärchen 1812-1815, es van incorporar seqüències d’altres contes i una altra seqüència narrativa. Van realitzar una edició explícitament infantil suprimint totes les parts inapropiades pels nens. Finalment el conte es converteix en un conte bàsicament infantil amb un missatge educatiu sobre l’obediència (en que ha de fer cas al que diu la mare).

La primera traducció fou l’any 1830 a València per Cabrerizo i l’any 1862 es va publicar la de Josep coll i Vehi (contes de fades). La tradició oral havia anat decaient però va anar ressorgint poc a poc gràcies a la lectura i literatura infantil, adaptant-les al context educatiu existeixen moltes altres versions que suprimeixen les parts més “bèl·liques” com per exemple la d’Elena Fortún va realitzar una versió en la que el llop es menjava el reflex de la caputxeta d’un mirall, o la versió de Antoniorrobles 1967, en la que el llop era vegetarià. Tot i així el folklore va tornar i amb la versió dels germans Grimm ja que es trobava més adequada pel context infantil.

Cornelia Hoogland (1994) remarcava les versions feministes que es dirigeixen a un receptor passiu el qual ha de canviar la conducta a través de la informació correcta per a aquell comportament desitjat. La psicopedagogia i literària unida amb la fantasia i literatura va inaugurar una nova època literària infantil que dura fins l’actualitat on s’han anat adaptant diferents generes i tipus de llibres, amb els valors educatius moderns i amb les noves formes de explicar el relat.